Mida del text  
1 3 2
| Mapa del web   

El Papiol

La història del nostre poble es pot remuntar segons el llegat de les pedres, ja que aquestes es pronuncien i ens diuen on foren situades i en quines èpoques, molts segles enrera. Tenim coneixement que va existir un poblat ibèric dalt del puig Madrona i que hi hagué una vil·la romana situada a can Tintoré on es fabricaven àmfores per a l'exportació del vi.

També el cristianisme va arribar a Madrona i la prova la podem trobar en el seu nom, d'origen llatí que es va estendre molt a partir d'una santa de Tessalònica i que significa matrona, mare de família i, segons diu la llegenda, el nom li fou donat a la muntanya perquè una dona fou empresonada en aquest lloc, a l'alta edat mitjana.


Possiblement la Madrona que va donar nom al puig seria la primera aplicadora del lloc, és a dir, la primera a viure-hi i ocupar el lloc després de molts anys de despoblament. Com a conseqüència de la invasió dels sarraïns molts pobles del Baix Llobregat, per defensar-se van aprofitar els antics poblats ibèrics, per ser llocs elevats, com a refugi i defensa.

És possible que també succeís al nostre poble i que hagués estat reocupat provisionalment. Conquerida Barcelona i les terres properes fins al Llobregat, la missió dels comtes fou de reorganitzar el territori i el seu poblament, en dos arranjaments diferents, les parròquies i els castells. En el cas de la parròquia de Sta. Eulàlia de Madrona degué produir-se a la segona meitat del segle IX, ja que la part més antiga de l'església de la Salut és de la segona meitat del segle IX, però no apareix documentació del seu terme, fins al 1047 en la delimitació del terme de l'església de Sant Cebrià d'Aquallonga.

L'església pròpiament dita s'esmenta el 1060 i va viure uns anys de prosperitat durant la primera meitat del segle XI, que es va traduir en l'ampliació de l'església primitiva, preromànica amb una capçalera romànica amb tres absis en forma de creu. Fins al 1115 no apareix documentació del castell, però es pot afirmar que aquest ja existia amb anterioritat, i la prova són les estructures constructives, una estança del segle I, en forma rectangular, les parets de la qual són fetes amb aparell d'espiga i són més sortides que la volta que sostenen, volta de canó o de mig punt.

Per un document d'aquesta data se sap que en aquest segle el domini del castell pertanyia al comte de Barcelona i que aquest l'infeudà als germans Arnau, Bernat i Ramon Pere i que aquests prengueren el cognom Despapiol. Aquí volem fer un incís, en veure aparèixer el primer esment del topònim actual, el Papiol, i volem explicar les diferents versions que hi ha sobre ell.

Segons Josep Moran sembla que prové del vegetal o planta dita 'papiola apuntada' o també 'cascall cornut'. Seria, doncs, un lloc abundant d'aquesta planta. També cal afirmar que és del tot correcte del llinatge que es formà al castell del Papiol, d'anomenar-lo com diuen molts documents. L'any 1206 el Rei Pere donà en feu a Ramon Despapiol el cens i l'usatge que tenia al castell del Papiol. Es reservava els drets d'host i cavalcada, la senyoria i la potestat, per tant, no posseïen l'alt domini del castell, ni la jurisdicció que pertanyia al rei.

El gener de 1395 el rei Joan I vengué, a carta de gràcia, a Berenguer de Cortilles, els dominis del castell, així com també la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi. El rei s'ho vengué per 6.000 lliures. Cinc mesos després consta que l'anomenat nou senyor superior del castell i en cedia el domini a Ramon Despapiol.

El 1505 la baronia passà per enllaç familiar als Marimon i així successivament, fins als nostres dies. L'any 1315, Joan II atengué la demanda del senyor Galzeran Despapiol i autoritzà el trasllat de la parròquia de l'emplaçament primitiu al nucli habitat situat prop del castell.

A partir d'aleshores la nova parròquia va prendre el nom de Santa Eulàlia, que el 1336 es diu del Papiol i el 1757 el bisbe ordenà que fos buidat el cementiri i el terraplè que hi havia prop de la capella de la Salut (l'antiga parròquia de puig Madrona) perquè ocasionà humitat. No cal dir que hauria estat molt interessant d'excavar-lo si s'hagués conservat, malgrat que no sigui possible d'afirmar amb rotunditat que el cementiri s'abandonés del tot amb el seu trasllat.

El 1505 la baronia passà per enllaç familiar als Marimon i després als Guimerà, senyors de Llorac. El 1610 també per enllaç passà als Desboc, barons de Vilassar, que la vengueren al mercader Francesc Argemí, també per successió passà posteriorment als Almirall, fill d'aquesta família va ser el polític i escriptor Valentí Almirall Llozer (1841-1904), parlar d'ell és fer una llarga llista de les seves activitats polítiques en un temps de grans canvis en el nostre país, però si podem assegurar com diu l'Esteve Faura en el seu llibre L'ahir i l'avui del Papiol que totes les seves activitats foren suficients, per dir que ell fou un profeta i precursor de la política federalista, que avui moltes nacions avançades practiquen.


Ell aspirava a la convivència total de les regions naturals d'Espanya, respectant totes les seves peculiaritats i bandejava categòricament el centralisme. Pel Papiol han passat i passaran moltes persones que han deixat i deixaran empremta, conegudes o no tan conegudes, a totes elles i als que hi vivim va dedicat aquest nou portal, que serveixi per obrir nous camins en el món de la informació, informació que cada cop és més àmplia a causa de les noves tecnologies, tecnologies que haurem de saber per poder fer front al nou repte que se'ns presenta.

Elsa Garcia Gómez
Centre de Municipal de Lectura

amb la supervisió de

Montserrat Pagès i Paretes
Doctora en Història de l'Art


Ajuntament del Papiol
Generalitat, 7-9 · 08754 El Papiol
Tel: 93 673 02 20 · Fax: 93 673 15 39
NIF: P0815700J
En col·laboració amb: